«Durant quant de temps pots ignorar l’existència del color?», es pregunta el jove artista empresonat quan fa mesos que s’agafa al carbonet i al seu bloc de dibuix com a un bot salvavides. En William McLellan (Yorkshire, 1950) era un noi de vint-i-dos anys quan va emprendre aquell viatge al Marroc, amb escala a París i Barcelona, que gairebé li arruïna la vida. El seu pla era traficar amb àcids durant uns mesos per recollir prou diners per tornar a Londres i pagar-se la matrícula de l’escola d’art. Però aquella bogeria va truncar-se a Barcelona, on va acabar tancat a la Model amb una perspectiva molt crua.
A l’Espanya franquista, els presos estrangers eren utilitzats com a mà d’obra barata o per treure fiances sucoses. Si no eren rics i compraven la seva llibertat, el més habitual era que passessin anys empresonats per delictes menors sense ni tan sols anar a judici. Entre els carcellers, la majoria eren borratxos bufanúvols i de pallissa fàcil, i per aquí hi passava tothom. En William, en tot cas, va ser capaç de resistir aquell ambient, va fer amistats inoblidables i va aconseguir furgar en el pitjor del seu passat per entendre per què la seva vida havia avançat sempre propulsada per una espiral de violència. L’autor ens explica la seva pròpia experiència, passats tants anys, amb una prosa elegant i mordaç.
“Una odissea que substitueix el mar amenaçador per la immensitat de la presó Model”
Gerard Quintana
