Després d’alguns anys de sequedat creativa, Rilke, reclòs al castell de Muzot, al Valais, és colpit per la mort prematura de la dansarina Vera Ouckama Knoop, que l’havia delectat d’allò més quan actuava. Aquest fet li serveix d’estímul per tornar a escriure torrencialment, i en molt pocs dies conclou les Elegies de Duino i escriu els 55 sonets que conformen aquest recull, un dels més impressionants de la poesia universal. L’«obert», el doble regne de l’existència pura, on morts i vius es comuniquen en un espai transfigurat i intemporal, és el domini d’Orfeu, el personatge mític, que hi condueix el lector gràcies al seu cant immarcescible i li permet elevar-se a una existència alliberada de la finitud. El cant màgic de Rilke-Orfeu dissol el terror de la mort i dóna accés a un àmbit de transcendència embriagador.
