Partint d'un corpus format per obres catalanes que abasten del segle XIII al XIX, s'analitza el procés de formació de la classe de verbs velaritzats de la segona conjugació del català. Aquesta classe es caracteritza per l'aparició sistemàtica, en determinats punts del paradigma, de l'element /g/, en verbs com beure o dir, o de /sk/, en verbs com nàixer o viure. La distribució de la consonant velar, però, no ha estat sempre tan recurrent com ho és actualment, sinó que és producte d'una sèrie de canvis diacrònics. En aquest estudi, a través dels principis de naturalitat i de la noció de morfoma, es pretén donar compte del procés de velarització del morfoma L (format per la pri-mera persona del present d'indicatiu i pel present de subjuntiu), del morfoma pita (constituït pel pas-sat simple, l'antic condicional en -ra i l'imperfet de subjuntiu) i dels participis de diverses classes ver-bals del català. Per tal de justi?car la propagació de la velar a contextos en què inicialment no era pròpia, es fa servir el concepte d'exaptació, una mena de reanàlisi no previsible per la gramàtica; així, la consonant velar, que originàriament era un marcador de perfet, es va reciclar com un marcador de classe verbal, amb un ús molt més ampli del que tenia inicialment.